Em pregunto si seré capaç de posar-me d’acord amb tu. Si serem capaços de compartir un mateix punt de vista, d’entendre la realitat i d’interpretar-la de la mateixa manera. Ho trobo difícil. Improbable. De fet no tinc cap garantia que la nostra percepció de la realitat sigui la mateixa, i que on jo veig el got mig ple, tu no el vegis mig buit. La realitat és massa complexa i rica en detalls com per a poder-la percebre sense acabar sobrepassat per l’allau d’estímuls. Per això les persones simplifiquem la nostra percepció del món a unes dimensions que ens resultin assolibles. Per a entendre el que ens envolta i el que ens succeeix, fem simplificacions de la realitat i donem per bones determinades relacions causa-efecte. I probablement tu i jo no estem posant en pràctica les mateixes simplificacions a l’hora de reduir la complexitat de la realitat.
A més, els éssers humans necessitem sentir-nos bé per naturalesa. Una vegada les nostres necessitats bàsiques estan cobertes, necessitem viure d’acord amb els valors i les creences que hem adquirit a través de la nostra vida i que ens han inculcat les nostres persones més significatives. Això ens permet sentir-nos bé, en un cert equilibri. Per això tendim a interpretar la realitat d’aquella manera que ens permeti mantenir un cert grau de benestar en relació a aquests valors i creences. I si en intentar adoptar el teu punt de vista, aquest entra en conflicte amb les meves creences, probablement em resulta més profitós mantenir intactes les meves opinions, no posar-les en dubte i així no posar en risc el meu benestar (eliminant la dissonància cognitiva). El problema és que això succeirà de manera inconscient i, mentre estigui exposant els meus arguments per a demostrar que jo tinc la raó, simplement estaré blindant la meva coherència interna. M’estaré creant un autoengany que em protegirà. Perquè per a poder adoptar un punt de vista diferent del meu, hauré de passar per una petita crisi, un canvi de paradigma que em provocarà dubte, inseguretat i sofriment. Per això insistiré a exposar els meus arguments perquè siguis tu qui canviï de punt de vista. Al cap i a la fi, soc jo qui té la raó.
De fet, aniré un pas més enllà. Escoltaré els teus arguments només superficialment, sense entrar en els detalls ni en els matisos, i procuraré reduir l’abundància de possibles arguments a una dicotomia de contraris: la meva opinió; la correcta, la teva; la dolenta. D’aquesta manera, cada vegada que quedi confirmada la meva opinió, la teva quedarà desmentida automàticament. Els nostres posicionaments estaran encara més allunyats, però de la mateixa manera es mantindrà allunyat el risc que, en qüestionar les meves idees, apareguin en mi la inquietud i la inseguretat. Haurem aconseguit convertir la nostra comunicació en un joc de sumes zero, es a dir, un joc en el qual si jo guanyo tu perds i, per tant, no em puc permetre el luxe que tu tinguis la raó.
I no podem deixar de costat quina és la relació entre nosaltres. De fet, si la nostra relació no és especialment cordial, respectuosa o fraternal, ho tindré fàcil per a aferrar-me als meus arguments i mantenir la meva coherència interna encara que no estigui d’acord amb tu. Però si, a més, t’identifico com algú hostil, si et veig com el meu enemic, crec que seré capaç d’estar en desacord amb tu fins i tot en aquelles coses que en altres circumstàncies podrien ser compatibles amb el meu punt de vista.
Bé, tal vegada m’he deixat portar per les emocions. Potser sí que és possible aconseguir un cert grau d’acord entre el teu punt de vista i el meu. D’alguna manera intueixo que l’única manera d’aconseguir-ho és sofrir una petita derrota. Reconèixer per un moment que soc víctima del meu propi autoengany i així poder ser crític amb les meves opinions, amb els meus prejudicis, amb els meus biaixos. Només d’aquesta manera estaré preparat per a entendre la part de veritat que hi ha en la teva versió de la història, en el teu autoengany. Espero que tu estiguis disposat a fer el mateix. En cas contrari estaràs jugant amb avantatge. Estàs d’acord amb mi?
