Evitació. L’eterna batalla perduda. Evitar els problemes o les situacions que ens generen malestar és una solució que les persones posem en pràctica molt sovint. Evitar la conversa pendent que ens fa mandra afrontar, donar llargues en el grup de Whatsapp als qui insisteixen a fer un sopar d’exalumnes, o ajornar indefinidament la neteja en profunditat del greixós forn, són recursos que ens produeixen un alleujament momentani, però que no solucionen realment aquestes situacions. Quan parlem de relacionats amb ansietat, fòbies, obsessions i depressió, l’evitació no sols impedeix la solució a aquests problemes, sinó que agreuja la seva simptomatologia i pot arribar a perpetuar-los.
Imaginem el cas d’una persona que sofreix un primer episodi d’ansietat durant una visita a uns grans magatzems. Sense entrar a valorar el perquè o l’origen de la seva ansietat, podem intuir que a partir d’aquesta experiència existeix una gran probabilitat que la persona opti per evitar tornar a aquest lloc i fins i tot a altres espais semblants. Si això succeeix, l’evitació estarà complicant un problema que al principi es reduïa a un episodi aïllat d’ansietat. L’evitació aportarà a la persona una sensació d’alleujament i de seguretat, alhora que li confirmarà la perillositat de la situació evitada. A partir d’aquest moment, fàcilment es produiran posteriors evitacions. Cada vegada s’evitaran més situacions relacionades amb grans espais i es toleraran menys les sensacions provocades per l’ansietat; probablement la persona acabarà sent diagnosticada amb agorafòbia.
Un altre problema que implica l’evitació és que no permet a la persona comprovar què passaria si afrontés la situació temuda. La persona creurà cada vegada més en les hipotètiques i catastròfiques situacions que anticipa en la seva ment, ja que l’evitació no li permetrà comprovar si les seves expectatives són realistes; la seguretat que li aporta evitar anar als grans magatzems li confirmarà que aquests són un lloc perillós i disminuirà la seva confiança per a afrontar la situació temuda.
Una altra forma d’evitació pot resultar del fet de demanar ajuda a familiars o amics. L’ajuda rebuda en forma d’atenció i cures, o el fet de necessitar sempre un acompanyant per a poder afrontar les situacions temudes, confirmarà a la persona la gravetat del seu problema, afavorint una profecia autocomplerta.
En el cas de la depressió, encara que es tracta d’un trastorn diferent de l’ansietat, l’evitació funciona d’una manera molt semblant. Molts dels símptomes que mostren les persones deprimides, com la inactivitat o l’aïllament, són formes d’evitació que afavoreixen l’augment dels símptomes depressius, formant un cercle viciós; la persona redueix les seves activitats perquè se sent trista, de manera que empitjora el seu estat d’ànim. A més, la tristesa de les persones deprimides pot provocar un augment de l’atenció i la cura per part de familiars i amics, afavorint les seves conductes d’evitació. De fet, segons alguns autors (Pérez Álvarez, 2007), la depressió consisteix en si mateixa en una forma d’evitació.
“Porto amb mi les ferides de totes les batalles que he evitat”, deia el poeta portuguès Fernando Pessoa. En efecte, la reducció del malestar que s’obté a través de l’evitació té com a conseqüència la confirmació de la nostra incapacitat d’afrontar el problema i implica la possibilitat de la seva perpetuació. És, per tant, necessari afrontar les situacions que ens provoquen por per a poder posar a prova la realitat i adquirir nous aprenentatges. Dit d’una altra manera, la clau per a afrontar les pors és “evitar evitar”.
