L’ésser humà viu convençut i orgullós de la seva capacitat de controlar les seves respostes i decisions mitjançant el pensament racional. Però el pensament racional porta amb si la inevitable aparició del dubte. La necessitat de certesa i la incomoditat que ens provoca el dubte ens empeny, a vegades, a crear autoenganys. Tal com deia Nietzsche en La Gaya Ciència (1882) “Els homes davant la incertesa donen sovint per veritable una realitat que saben falsa, després, actuant en virtut d’aquesta, es convencen de la seva efectiva veracitat”. És a dir, que davant el malestar que ens provoca el dubte preferim crear una realitat alternativa amb la qual sentir-nos millor, de tal manera que acabem per assumir-la com a certa. Però quines estratègies farem ús per a escapar del dubte i refugiar-nos en els nostres propis autoenganys?
Una d’aquestes estratègies és el biaix de confirmació, que consisteix en la tendència inconscient a seleccionar i donar més credibilitat a aquelles informacions i dades que confirmen les nostres creences o a les decisions que hàgim pres. Seria el cas de l’elecció d’un determinat mitjà de comunicació a l’hora d’informar-nos sobre l’actualitat política, per exemple. Probablement, estarem triant aquell que és més afí al nostre posicionament polític, i alhora estarem descartant aquells altres que difereixin d’ell. De la mateixa manera, assumirem sense cap qüestionament aquella informació que concorda amb les nostres creences, mentre que les dades que no siguin compatibles amb les mateixes ens faran arrufar les celles i seran objecte d’anàlisi o crítica amb la condició de poder mantenir intactes les nostres creences. Com veiem, el biaix de confirmació ens protegeix contra el dubte.
El fenomen del biaix de confirmació està molt relacionat amb el concepte de dissonància cognitiva, proposat pel psicòleg Leon Festinger (1953). La dissonància cognitiva es refereix al malestar que sentim quan assumim una idea que entra en conflicte amb les nostres creences (com en l’anterior exemple) o quan, davant una elecció, sorgeix el dubte respecte a allò que hem descartat. Aquest malestar, que seria l’expressió emotiva i fins i tot física del dubte, genera la necessitat de ser reduït o eliminat com sigui. Fugir del dubte i caure en l’autoengany.
Posem per exemple que decidim deixar a la nostra parella en un moment en què la relació està passant per una crisi. Imaginem que després de prendre la decisió apareixen el dubte i l’ambivalència: “he pres la decisió de deixar aquesta relació però potser es podia arreglar; anhelo ser una persona lliure i soltera però malgrat tot sé que aquesta persona val molt la pena…” És llavors quan es fa necessari construir un autoengany per a eliminar o reduir el malestar que produeix la dissonància cognitiva. L’autoengany es podria sostenir amb arguments com “allò no era vida” o “la culpa que la relació es deteriorés no va ser precisament meva”, o “em mereixo una persona millor”. L’autoengany quedarà culminat quan reafirmem la nostra decisió i els arguments que la sostenen ignorant tot allò que els contradigui o qüestioni, i acceptant incondicionalment allò que els confirmi, és a dir, aplicant el biaix de confirmació.
Finalment, disposem també de l’estratègia de convèncer als altres per a convèncer-nos a nosaltres mateixos, és a dir, ampliar el nostre autoengany al context interaccional perquè tingui més poder. Si aconseguim convèncer a un amic que hem fet bé deixant a la nostra parella mitjançant l’exposició d’aquells arguments que hem seleccionat a través del biaix de confirmació i que faciliten la reducció de la nostra dissonància cognitiva, encara tindrem més motius per a aferrar-nos al nostre autoengany.
Sembla que, malgrat disposar d’un pensament lògic i racional, els éssers humans som víctimes de la paradoxa que suposa caure en el parany d’un engany autoimposat com a única solució a la ineludible necessitat de voler tenir certesa en tot moment.
Si t’interessa saber més sobre aquest tema, et recomano la lectura de “Penso, després sofreixo” de Giorgio Nardone.
