La paradoxa de Bobby Mcferrin. Des de la seva estrena el 1988 fins avui, la cançó Don’t worry, be happy de Bobby Mcferrin ha estat sonant en les emissores de tot el món transmetent un missatge que convida a ser feliç, malgrat les dificultats i problemes, al que ens enfronta la vida. De fet, és un missatge que impregna la nostra societat i que sembla estar cada vegada més present. En les converses amb els nostres familiars i amics, en els mitjans de comunicació, en les xarxes socials i en els llibres d’autoajuda, es repeteix aquest tipus de missatges com un mantra que inunda i satura les nostres ments. Proliferen els gurus del positivisme que ens ofereixen les claus per a ser feliços, i ens assetja el discurs que resa que tot se soluciona amb bones dosis d’optimisme. En fi, Hakuna Matata. Però, realment tenen aquests missatges el poder de produir un canvi en el seu receptor?

La paradoja de Bobby Mcferrin

Podem analitzar el fet comunicatiu que planteja la cançó de Bobby Mcferrin, i altres missatges semblants, seguint el plantejament de Watzlawick, Beavin i Jackson (1981), el qual considera que tota comunicació té un nivell de contingut (el significat de les paraules), i un nivell de relació, que determina de quina manera s’ha d’interpretar el missatge en funció de la relació entre receptor i emissor. D’aquesta manera, en el nivell del contingut, el missatge expressa que existeix una manera de superar les dificultats basada en proposar-se ser feliç o deixar de preocupar-se. D’altra banda, en el nivell de la relació, veiem com existeix una preocupació cap a la persona afligida. La persona que emet el missatge demostra amb la seva comunicació que desitja que el receptor del missatge millori el seu estat d’ànim. D’aquesta manera el missatge és, generalment, ben rebut i el receptor s’esforça en posar-lo en pràctica. La paradoxa de Bobby Mcferrin.

El problema està en el fet que no sols n’hi ha prou amb les bones intencions per a produir un canvi en els altres. És en aquesta mena de situacions en les quals es produeix una paradoxa quan se li demana a una persona que millori el seu estat d’ànim, és una cosa que només pot succeir de manera espontània. La persona que se sent abatuda o deprimida rep un benintencionat missatge que la convida a sentir-se bé, però els esforços per intentar sentir-se bé, en un moment en què probablement hi ha motius per a sentir-se malament, no fan més que empitjorar la situació. De sobte cal bregar amb les dificultats de la situació, amb l’esforç d’intentar estar bé i amb la frustració de veure com les coses no milloren. El problema s’incrementa amb els intents de millorar-lo.

És important no perdre de vista que els missatges d’ànim són una manera que utilitzem les persones de cuidar les relacions i, per tant, han de ser valorats en aquest sentit, però no presos al peu de la lletra. Les dificultats que afrontem ens fan sentir malament i ens generen preocupacions, de la mateixa manera que altres fets desperten la nostra alegria i entusiasme. Obligar-nos a sentir-nos bé quan hi ha motius per a sentir-nos malament no és una bona estratègia, per molt que la nostra societat ens imposi un ideal de felicitat utòpica. Davant les dificultats i els problemes, és preferible centrar-se a afrontar-los malgrat el malestar i no malgastar esforços a tractar de sentir-se bé.

Fonts:

Watzlawick, P., Beavin i Jackson,D.D. (1981). Teoria de la comunicació humana. Barcelona: Herder.