Des dels orígens de la història de la humanitat, la compassió i l’empatia han estat presents. Podríem seguir el seu rastre a través de la saviesa de les primeres civilitzacions, dels ensenyaments dels escrits sagrats de totes les religions i de les expressions artístiques i literàries de qualsevol època. També trobaríem relats de temps de guerra en els quals el perdó i la compassió es van obrir pas a través de la destrucció i la desesperació. Històries de treves espontànies en el camp de batalla, de pietat davant els indefensos ferits, d’honor cap a un enemic que, de sobte és percebut com un germà. Aquest recorregut també ens portaria a històries com la de Oskar Schlinder, portada a la pantalla gran per Steven Spielberg.
Compadir-nos del dolor de l’altre significa ser capaç d’entendre el que sent i, fins i tot, experimentar les seves mateixes emocions. A nivell neurològic, el desenvolupament de les tècniques de neuroimatge ha permès conèixer quines són les estructures neuronals implicades en la compassió i l’empatia. L’estudi de les neurones mirall ha permès comprovar com es produeix una major activació d’aquestes en els individus amb una major empatia.
Podem dir, no obstant això, que compadir-nos del dolor aliè és una cosa innata en l’ésser humà? L’acadèmic Robert Wright afirma que la compassió és, a nivell genètic, una manera d’afavorir la supervivència dels individus i de les espècies. D’alguna manera la màxima “tracta als altres com volguessis que et tractessin a tu” està incorporada de manera innata en l’ésser humà per a afavorir la seva supervivència. D’aquesta manera tendim a tenir compassió pels altres, esperant que més tard facin el mateix per nosaltres.
Per què no es produeix sempre?
Però tenint en compte que la compassió ha estat present durant tota la història de la humanitat i que la podem considerar com un tret innat de l’ésser humà, per què no es produeix sempre? Al meu entendre, el motiu és que en molts casos actuem com a “jugadors de jocs de suma zero”… Jocs de suma zero és un concepte de la Teoria de Jocs que descriu aquelles situacions en les quals el guany d’un jugador correspon exactament a la pèrdua de l’altre. Si juguem un partit de futbol, cada gol que marco és un guany per al meu equip i una pèrdua equivalent per al contrari. Si juguem al pòquer, els diners que jo perdo se’ls embutxaquen els meus rivals.
Al final, el balanç entre els guanys d’uns i les pèrdues dels altres és igual a zero. D’aquí el nom del concepte. Però també existeixen jocs de suma “no zero”. Són aquells en els quals la suma dels guanys i pèrdues dona com a resultat un número diferent de zero. Un exemple seria una discussió entre dues persones, les quals acaben cedint en un cert grau amb la finalitat d’arribar a un acord, renunciant parcialment als seus respectius punts de vista. Les dues persones experimentarien una pèrdua relacionada amb un cert grau de renúncia, i un guany relacionat amb l’acord obtingut. Un altre exemple seria la guerra, en la qual, a pesar que sempre hi ha un vencedor oficial, tots dos bàndols perden, i la suma de guanys i pèrdues mai és igual a zero.
Doncs bé, per desgràcia, molt sovint vivim la vida com a jugadors de jocs de suma zero. Quan ens avança un cotxe en un embús de trànsit, o quan la cua del supermercat en la qual esperem avança més lentament que les altres, sentim que sofrim una pèrdua. Realment no és una pèrdua, però la mentalitat de jugador de joc de suma zero ens fa veure, en el guany de l’altre, la nostra pèrdua.
Considero, per tant, que la tendència a veure la vida com un joc de suma zero és el principal enemic de la compassió. Quan el dolor de l’altre ens toca directament perquè la persona que el pateix forma part del nostre cercle pròxim, la compassió és inevitable ja que sentim una pèrdua directa. En canvi, quan es tracta d’una persona amb la qual no tenim un vincle directe, amb la qual no ens sentim identificats o que viu a milers de quilòmetres de nosaltres, difícilment sentirem una pèrdua real. Si aconseguíssim tenir sempre una mentalitat de jugadors de jocs de sumes no zero sentiríem nostra la pèrdua de l’altre, així com sentiríem nostre el seu guany també. Això no sols afavoriria un increment de la compassió en aquelles persones que decidissin prendre aquest camí, si no que provocaria una reacció en cadena, tal com narra Paul Watzlawick en l’obra “El dolent del bo” (1986):
“…quan Cacciavillani li va lliurar el moneder, li va explicar on l’havia trobat i per afegiment va tenir el gust de renunciar a la gratificació que l’altre (sense gran entusiasme) li volia pagar. Es va donar la coincidència que el propietari d’aquell moneder era ell mateix un jugador de sumes a zero. «Fantàstic», es va dir a si mateix quan Cacciavillani se’n va haver anat, «mai hagués pensat recuperar el meu moneder en un parell d’hores. Però, dit amb franquesa, un ha de ser ximple de rematada per a retornar diners trobats». En això s’equivocava l’home, doncs, sense saber-ho ell, Cacciavillani li havia imposat per la seva part les regles d’aquell joc estrany, i quan la pròxima vegada en la seva vida es va trobar en una situació semblant, ell també es va comportar com un «ximple de rematada».”
