Els problemes de parella inclouen diferents patrons d’interacció disfuncional que provoquen una deterioració de la relació. D’entre tots els factors que puguin originar, mantenir o perpetuar els problemes de parella, considero necessari centrar-se principalment en dos: la comunicació i les discrepàncies entre la percepció de la realitat de cadascun dels membres de la parella.
Cadascun de nosaltres tenim una percepció de la realitat. Segons el Constructivisme, no existeix una sola realitat sinó tantes com persones que la perceben. Cadascú atén uns certs estímuls i ignora uns altres, abraça uns certs valors i rebutja uns altres, manté unes certes creences i menysprea unes altres, de tal manera que es construeix una realitat personal i, fins a un cert punt, única. En les relacions, i especialment en les de parella, es produeix un gran contrast quan es pretenen conciliar les realitats personals dels dos membres en una realitat compartida. De sobte tenim dues persones amb unes característiques personals diferents, amb unes experiències vitals que no tenen res a veure, que venen de dues famílies d’origen diferents i que tracten d’acordar i negociar una veritat compartida. Imaginem una hipotètica parella.
Mentre que a casa d’ell, sempre s’ha menjat amb la tele encesa, els homes de la casa no recullen un sol plat i tothom expressa la seva opinió de manera oberta i assertiva, a casa d’ella sempre s’ha menjat en silenci, tothom recull la taula i sempre hi ha hagut un excés de prudència i respecte a l’hora de comunicar-se. Quines regles s’establiran en la llar de la nova parella? Qui està legitimat per a imposar la seva visió de la realitat sobre l’altre? Són preguntes amb difícil resposta. El que sí és clar és que intentar canviar o corregir la realitat de l’altre membre de la parella provocarà el seu rebuig o distanciament. Arribar a un cert grau d’acord entre les realitats personals dins d’una parella o, dit d’una altra manera, construir en un cert grau i de manera conjunta una realitat compartida passa per reconèixer la realitat personal de l’altre. No es tracta necessàriament d’estar d’acord al 100% amb l’altre, sinó de reconèixer els seus sentiments i la seva manera de percebre i interpretar la realitat. En cap cas és necessari mostrar conformitat incondicional o submissió; tan sols informar que hem rebut el missatge. D’aquesta manera les discrepàncies poden ser expressades i rebudes sense entrar en un conflicte per demostrar qui té raó. Es tracta d’evitar entrar en un joc de sumes zero, en el qual tant guanya un com l’altre perd. De fet, l’intent de guanyar dins d’un paradigma de joc de sumes zero, és a dir, l’obstinar-se a tenir la raó, condueix inevitablement a una deterioració de la relació. Per a evitar imposar la nostra realitat personal, davant un retret com “És que sento que ja no em vols”, en comptes de contestar com si d’una acusació es tractés, intentant demostrar el nostre desacord o la nostra innocència amb un “Però què et passa? No sé de què et pots queixar, si em mato a treballar i ja ni surto amb els amics!”, podríem optar simplement per fer saber a la nostra parella que hem rebut la informació sobre com se sent. Un simple “Així que sents que ja no et vull”, seguit d’un “En quines ocasions et sents així?” n’hi haurà prou per a trencar un possible patró d’imposició de la realitat personal d’un membre de la parella a l’altre.
També és important no caure en els següents errors a l’hora de comunicar-nos amb la nostra parella (en realitat amb qualsevol persona):
- Fer referència a les característiques de la nostra parella quan hauríem de parlar exclusivament de les seves accions. Sempre serà preferible dir “Has deixat la tapa del vàter bruta” que dir “És que ets un porc”.
- Generalitzar. És millor dir “M’agradaria que fessis la compra més sovint” que dir “Mai fas la compra”.
- Llegir la ment, és a dir pretendre saber el que pensa o sent la nostra parella o quines són les seves intencions. I per descomptat tampoc és recomanable esperar que la nostra parella endevini el que se’ns passa pel cap sense que li ho diguem.
- Queixar-se en termes vagues en lloc de fer referència a accions concretes. És millor dir “Últimament em fa l’efecte que no et ve de gust parlar amb mi”, en lloc de “No em fas ni cas”. I és molt millor fer una petició directa i concreta com “M’agradaria que xerréssim una estona cada nit havent sopat”.
Com hem vist, sempre és preferible comunicar-se en termes que no impliquin una interpretació subjectiva i respectant, encara que no es comparteixi, la realitat personal de l’altre membre de la parella. Per a aprofundir i ampliar sobre aquest tema i altres relacionats amb la parella recomano el llibre Amor és estimar cada dia de Bill O’Hanlon i Pat Hudson.
