Vivim convençuts de la veracitat de tot el que percebem a través dels nostres sentits. Confiem que la nostra percepció ens proporciona una representació fidel de la realitat. Però existeix una enorme diferència entre el que hi ha al nostre cap i l’experiència del que considerem la realitat. Dit d’una altra manera, no operem directament sobre el món, sinó sobre les interpretacions del món que fem a partir dels nostres sentits. En altres paraules, el mapa no és el territori. De fet cadascú de nosaltres disposa d’una representació de la realitat, d’un mapa diferent, únic i personal, que ens permet guiar-nos a través del món. Però si existeixen tants mapes de la realitat com persones, quina és la veritable realitat?
Ernst von Glaserfeld, teòric del constructivisme radical, afirmava que no és possible conèixer quina és la realitat i que, en tot cas, només podem saber el que la realitat no és.
Paul Watzlawick, va il·lustrar aquesta afirmació mitjançant la metàfora del capità que ha de creuar de nit i en la més absoluta foscor un estret del qual no disposa de carta de navegació. Si el vaixell xoca contra els esculls i naufraga, quedarà demostrat que el rumb traçat pel capità no era el correcte. I si la nau aconsegueix evitar els esculls i arribar a mar oberta, això només demostrarà que el rumb triat no va implicar una col·lisió. L’èxit del capità a l’hora de traçar la ruta no li permet conèixer la veritable naturalesa de l’estret. D’aquesta manera podrà dibuixar una carta de navegació, encara que aquesta no reflectirà on estan els esculls, sinó el traçat d’una ruta on els esculls no estan. Una altra vegada, el mapa no és el territori.
I, com creem cadascun de nosaltres aquests mapes, aquests models de la realitat? Tenint en compte que els experts en comunicació han calculat que el nombre d’estímuls (interns i externs) que rep una persona per segon, es troba entorn dels 10.000, és necessari realitzar un procés de selecció d’aquesta informació per a no quedar saturats per aquesta. Aquesta selecció es produeix a partir de les limitacions neurològiques, sociogenètiques i personals, que actuen com a filtre de la informació.
- Les limitacions neurològiques són les que venen donades pels nostres sentits. La nostra capacitat auditiva està restringida a una banda de freqüències concreta, així com la nostra visió és sensible a un rang de longitud d’ona determinat. El mateix ocorre amb la resta de sentits. Aquestes limitacions són comunes per a tots els éssers humans i fan que percebem el món d’una manera totalment diferent de com el fa un gos o un cuc.
- Les limitacions sociogenètiques són aquelles que ens venen donades pel nostre grup social i cultural i, especialment, pel llenguatge. És ja bastant conegut l’exemple dels esquimals que disposen de trenta paraules per a referir-se a trenta varietats de neu, que nosaltres no seríem capaces de percebre com a diferents.
- Finalment, les limitacions personals són aquelles que són fruit de les experiències viscudes des del naixement i, per tant, són úniques i característiques per a cadascun de nosaltres. La influència dels pares i altres figures d’autoritat, l’educació rebuda, les experiències traumàtiques i un llarg etcètera d’experiències configuren la manera en què cadascun forma la seva visió de la realitat.
Tenint en compte l’enorme quantitat d’estímuls que ens arriben des del món (i des del nostre interior), i la variabilitat a l’hora de filtrar-los i de decidir quina informació és essencial i rellevant, podríem afirmar que és un petit miracle que dues persones puguin arribar a estar d’acord sobre alguna part de la realitat.
Encara que el fet de no poder saber realment què és la realitat pot semblar descoratjador, val la pena prendre consciència que el nostre paper en la construcció de la nostra realitat és un paper actiu. Aquest fet ens ha de permetre qüestionar-nos la veracitat de les nostres percepcions i creences, especialment davant les adversitats de la vida, i fer-nos conscients de la nostra part de responsabilitat a l’hora de crear la nostra experiència de la realitat.
Podem triar acceptar una realitat inamovible, o podem triar desafiar una realitat de la qual som partícips com co-creadors, atrevint-nos a revisar el mapa i, fins i tot, a retocar-lo. Però per a fer això hem de posar-nos a prova, qüestionant la manera en què entenem el món i a nosaltres mateixos. Desafiar el mapa descobrint el territori a través de l’acció. Pas a pas.
Com deia Marcel Proust, encara que res canviï, si jo canvio, tot canvia.
