D’acord, potser no sempre sabem el que volem, però prefereixo creure, com diu la cançó, que no estem bojos. Encara que no sempre és possible, aposto per la llibertat de la persona de ser ella qui tingui l’última paraula sobre si està boja o està entenimentada. En moltes ocasions la determinació del seny ve imposada mitjançant un diagnòstic, de mans d’un professional de la salut mental. Són nombrosos els avantatges de posseir un diagnòstic dels trastorns mentals, el mateix diagnòstic pot implicar conseqüències no desitjades.
En primer lloc, considero necessari qüestionar el concepte de seny. Segons els manuals emprats per a realitzar diagnòstics, la diferència entre una persona mentalment sana i una altra mentalment insana, és que la segona compleix amb una sèrie de requisits que permeten classificar-la com a tal i dins d’una categoria determinada. D’aquesta manera (i si se’m permet la simplificació) dividiríem a les persones entre entenimentados i no entenimentades. I després classificaríem les persones no entenimentades en deprimides, ansioses, obsessives i un llarg etcètera.
No obstant això, també tenim l’opció d’imaginar-nos el concepte de salut mental representat per una llarga línia. En un extrem d’aquesta línia estaria l’absència total de bogeria, i en l’altre la bogeria en la seva màxima expressió. Cadascun de nosaltres estaríem situats en algun punt d’aquesta línia, i probablement ens aniríem desplaçant lleugerament cap a un extrem o altre en funció de les experiències que anem vivint. Prefereixo aquest plantejament perquè comporta l’acceptació de l’existència d’uns certs trets de seny i de bogeria en tots i cadascun de nosaltres. Seny, diagnòstic i estigma.
D’altra banda, el concepte de seny està relacionat amb el context social en el qual ens trobem. Per exemple, una persona extremadament ordenada, rígidament disciplinada i controladora podria passar per un ciutadà exemplar en una societat com l’alemanya, caracteritzada per l’ordre i l’organització. Si aquesta mateixa persona estigués al Brasil, on es viu a un ritme més relaxat, probablement seria assenyalat com algú “anormal” i seriós candidat per a un diagnòstic de Trastorn Obsessiu Compulsiu. Imaginem ara una persona que afirma que sent veus al seu cap i que té visions. Automàticament diríem que es tracta d’al·lucinacions i apostaríem per un cas d’esquizofrènia. Què passaria si aquesta mateixa persona visqués a l’Índia, on el misticisme religiós és part de la cultura? Probablement el seu comportament seria acceptat.
Quant al diagnòstic, un dels riscos que comporta el seu ús és el de forçar la visió del problema que afecta el pacient des de la perspectiva dels manuals de psicopatologia en els quals es defineixen els trastorns. Així, si un nen mostra falta d’atenció i els seus pares afirmen que és “molt mogut”, el plantejament d’un hipotètic cas de Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH), s’establirà com a punt de partida, condicionant un probable diagnòstic en aquesta línia. D’alguna manera es tracta de fer encaixar la simptomatologia del pacient amb el sistema classificatori existent. En altres paraules, podríem arribar a dir que el diagnòstic “inventa la malaltia”. Si, per contra, deixem de costat el diagnòstic, se’ns brinda l’oportunitat de conèixer les característiques del cas concret i d’entendre com funciona realment el .
D’altra banda, l’ús del diagnòstic suposa l’etiquetatge de la persona. Aquest etiquetatge pot provocar un cert estigma social o prejudici, tant des del punt de vista dels altres com del propi afectat. El fet que la persona assumeixi el diagnòstic que ha rebut i, per tant, s’atribueixi les característiques corresponents al seu trastorn pot provocar que actuï de la manera que s’espera que actuï, caient en el parany de la profecia autocomplerta. D’aquesta manera, una persona que ha estat diagnosticada d’agorafòbia, però que no li tem a viatjar amb cotxe i que, consultant en Internet els símptomes que componen el quadre simptomàtic del trastorn agorafòbic, comprova que l’ansietat es pot produir també en viatges amb cotxe, probablement acabarà ampliant els seus temors a aquest context.
En resum, a l’hora d’abordar un problema, resulta molt més útil i constructiu conèixer a fons com aquest funciona que assignar al pacient etiquetes diagnòstiques que acabin formant part del problema.
